El Periodico
duo

Teatro Lírico 1906 1913

abans Delícias 1900-1906 després Trianón 1913 1915, Madrid Concert 1915 1921, Gran music-hall l'As, fins 1924, i Talia fins 1983, finalment Martinez Soria 1988
Talia 1

Talia 2

Paral·lel Talia
BTV


entrada Talia
critica 1











Talia


Hace 33 años y 2 meses
Interior Talia

el talia de la primera meitat S. XX

Acomiadament del Talia

Teatre Talia i Guerra Civil
Hª TALIA

Quan es va dir Madrid Concert

Entrada Talía

Disfrutar de ella

Paco Moran Fernando Guillen
EL Pais .es España . Arde el teatro Talía de Barcelona. 20/06/1988
Un incendio de considerables proporciones destruyó ayer parcialmente el teatro Martínez Soria de Barcelona, conocido popularmente por su antiguo nombre, teatro Talía. El local se encontraba cerrado desde hace dos meses, ya que estaba siendo derribado. El incendio, que destruyó parte de la platea y el escenario, se originó por causas desconocidas, aunque no se descarta que el fuego haya sido provocado por los indigentes que suelen refugiarse en el local. (...)
pàgina 126 El Paral·lel, història d'un mite Miquel Badenas i Rico 1998, Pàges Editors
La imatge que ofereix el solar que fou teatre Talía és pròpia del segle passat (el XIX), quan al Paral.lel tot eren descampats i solars per edificar.
Deplorable!
Fou lamentable la pressa que es donaren a enderrocar-lo. Si Don Paco aixequés el cap! (pàg 60)
Teatres


Salvem

Video
logo

104 pàgines PDF Basa i Pagès intro, caiptol 1 i imatges
Video Basa y Pagès
Calàbria 66 quan era una editorial i impremta

Calàbria 66 quan era una editorial i impremta
Calàbria 66 a Paral·lel Oh!

Calàbria 66 a Paral·lel Oh!
Calàbria 66 dins de l'impremta

Calàbria 66 dins de l'impremta
Trasllat

1919 i 1920

Fotos calabria 2

Fotos Calabria 1

MAE

video talia
FERRAN AISA
ENRIC H. MARCH
XERRADA

Chicago Jazz

Teatre Olympia el primer

Barrio Chino 1

Barrio Chino 2

Passeig 19jul
Arnau a la 2
Editorial

Arnau

Projectes per l'Arnau
Arnau musical 1

Arnau musical 2

Paral·lel Oh

Arnau 1

Arnau 2

Arnau

RAQUEL MELLER MAGALÍ SERÉ
Cartell Raquel Meller

arnau

Toni Oller Castelló,
Historiador y Presidente de la Associació pro Teatre Talia Olympia (Paralelo-Barcelona).
LAS RAICES SOCIALES La primera oleada de migración andaluza se sumó al flujo de llegada ya existente de marineros y gitanos, atraídos por la importancia del puerto de Barcelona, y el desarrollo industrial de la “ciudad de los prodigios” que celebraba su primera Exposición Universal en 1888. Gentes de poblaciones de Almería como Huercal Overa, Albox, Tabernas, Alhama de Almería…, vinieron a construir el metro de Barcelona y las obras de la siguiente Exposición Universal, la de 1929, a ocupar puestos de trabajo en la industria textil y energética, y conducir tranvías. Estos migrantes fueron recibidos con cierta hostilidad al principio entre la propia clase obrera catalana, no obstante ese estigma fue esfumándose gracias a su masiva incorporación al movimiento obrero dominado por el anarcosindicalismo. Los recién llegados se realquilaban en pisos ya habitados por otras familias. Debido a que un peso demográfico era pequeño respecto a la población local, pronto, todos ellos, aprendieron a hablar la lengua de Ramón Llull.
El Barrio Chino de Barcelona, hoy El Raval, recibió su sobrenombre del periodista barcelonés Paco Madrid que encontró una similitud entre el ambiente portuario de San Francisco y Barcelona, donde los residentes comparten su estrecho espacio físico con prostitutas, carteristas y pequeños traficantes. Hoy se repite la historia con menores incidencias y un paisaje urbano y social diferente en parte.
La Avenida Paralelo, diseñada por Cerdà en 1847 para El Ensache (Eixample), oxigenó el Raval y por razones urbanísticas atrajo a un conjunto de tinglados “expulsados “de la Plaza Cataluña que con el tiempo dio lugar a una concentración de una docena de teatros, multitud de Music Halls y la terraza de cafés más larga de Europa (entre ellos el Café Sevilla). Todo en 600 metros. El Paralelo de Barcelona miraba estéticamente a Montmatre y a Broadway y fue asimismo una avenida mundialmente conocida. Los primeros espectadores eran obreros que acudían al Circo Teatro Español, sábados tarde-noche y domingos, sus días de descanso semanal.
El Paralelo sirvió de lugar de juergas de juventud de los hombres bohemios y hombres burgueses en búsqueda de diversión de todo tipo: circo, ópera, zarzuela en castellano y en catalán, cuplé, flamenco, jazz, vodevil, revista, cine, lucha libre, boxeo. Todo cabe en el Paralelo. En sus proximades del barrio chino también había sexo de pago, como bien nos recuerda Pablo Picasso en el cuadro que le hizo a su amigo Ángel Fernández del Soto. El ambiente de libertad y “libertinaje” era presente en esta avenida “canalla”. Los conflictos laborales como el de La Canadiense (la central eléctrica de las 3 chimeneas del Paralelo) tuvieron un impacto enorme. Era frecuente que los anarquistas celebraran sus mítines en los teatros las mañanas de los domingos con gran asistencia de trabajadores. El cauto abogado Salvador Seguí, el Noi del Sucre, se encontraba entre sus mejores oradores. Tras su asesinato, por los pistoleros del “sindicato libre”, en lo que hoy es la Rambla del Raval, y los efectos de la represión sobre los líderes sindicales, el populismo de Alejandro Lerroux (nacido en La Rambla, Córdoba) llenó parte del hueco dejado por los anarquistas y se le conoció como el Emperador del Paralelo por ser un exitoso agitador de masas con discursos anti-militaristas, anti-clericales y anti-catalanistas. Pero en realidad los únicos emperadores y emperatrices del Paralelo fueron los artistas, a quienes se les guarda un meritorio recuerdo en la memoria popular reciente.
LAS RAÍCES MUSICALES. Antes de que Barcelona se convirtiera en la demográfica “novena provincia andaluza “, como la definió el Dr. José María Osuna Jiménez, el barrio portuario del Raval, contenía un “triangulo de oro del cante y el baile” [1] entre Las Ramblas , el Paralelo y la calle Sant Pau ( la que va del Liceo al Molino).
El crítico musical Sebastià Gasch[2] describió magníficamente algunos de sus establecimientos: El Villa Rosa (el más turístico y abusador de la españolada), La Casa de Juanito Dorado (el mejor y auténtico), La Pastora (la casa de vinos andaluces más antigua de la ciudad), Casa del Antonio El Carabinero, El Cangrejo Flamenco – fundado en 1902- (un ambiente lleno de emoción cotidiana), El Bar de Cádiz (también conocido como ”el apañao” y como el local de la peña Marchena), Casa José María, el Bar Triana, el Bar Candelas y el Bar del Manco. Restan por citar la Taurina, el Bar Veloz, Los Cotos, el gran Kursal …
El Villa Rosa, la catedral del cante flamenco, era la taberna flamenca más popular que hubo en el barrio Chino. Compartía vecindad con burdeles y otras tabernas. Contó con una extensa nómina de artistas, entre ellos los propios propietarios Borrull. Miguel Borrull Castelló, escribió sobre él Domingo Prat, era un guitarrista payo “de ágiles dedos, como sabias arañas…”, y fue el patriarca de una gran saga de flamencos en Barcelona. En esa saga hay que mencionar a su nieta Trini Borrull quien llegaría ser primera bailarina y coreógrafa del Gan Teatre del Liceu. Otros artistas a destacar que pasaron por este establecimiento, fueron Antonio Chacón, José Cepero, Niño de Marchena, El Cojo de Málaga, Rosalía de Cádiz, la Niña de los Peines[3], … y entre su público los pintores modernistas Santiago Rusiñol, su amigo Ignacio Zuloaga , Ramon Casas, Marià Fortuny y el jovencísimo vecino de taller Pablo Ruiz Picasso.
La gran bailaora Carmen Amaya nacida en la playa del Somorostro se inició con pocos años de edad junto a su padre, el Chino, y su tía, La Faraona, en el Cangrejo Flamenco, y en el Villa Rosa, actuando en multitud de locales barceloneses.
“En El Manquet, había un gran cuadro de baile: Micaela, El Gato, El Farruquero, Tobalo, Lolilla la Cabezona, mi tía La Faraona, El Bulerías y mi padre. El Gato era físicamente extraordinario. No ha habido mujer con una cintura como ésa. No ha habido tipo como él. Y El Farruquero… El Farruquero era el mejor que ha habido de todos los tiempos y se morirá y vendrán veinte millones y nadie bailará como ese hombre. Otras noches bailaba en el bar Cádiz, de Juanito el Apañao, apoderado de los Bienvenida. Y también por los pueblos, por Tarrasa o Sabadell. Bailaba encima de las mesas. Cuando terminaba mi baile, bajaba y rifaba numeritos de lotería.
(Declaraciones de Carmen Amaya, y citadas por Arcadi Espada en la web del Ayuntamiento de Barcelona http://www.bcn.es/
A la edad de 8 años debutaría en el Teatro Español del Paralelo. En el Paralelo conoció a Raquel Meller (quien tenía a toda la ciudad seducida desde le Teatre Arnau con su “ven y ven”) y la contrató para su espectáculo de variedades con cuplé y flamenco en París, en el Théàtre Palace. A su vuelta a Barcelona, en La Taurina, Sebastián Gasch le dedicó un elogioso artículo que le mereció de una fama que pasó de ser de barcelonesa a mundial en muy poco tiempo, ocupando portada de la revista Time (Raquel Meller también lo había sido).
En el Paralelo de Barcelona se ubicó entre 1906 – 1908 hasta 1947 el Café Sevilla (que combinaba conciertos de flamenco con el picante Music Hall y baile de orquesta) y en 1910 y hasta 1912 el Café de Cádiz (que posteriormente se convirtió en los años 40 el Salón de Baile Amaya, el local más hot de la península, donde destacaban por su swing bailando, además de algunos “payos”, los gitanos de la calle de la Cera[4], padres más tarde de la Rumba catalana).
En el Paralelo encontramos otra gran estrella de origen andaluz, la Bella Dorita, quien recientemente ha merecido el honor de tener una plaza dedicada a ella (la que está delante de El Molino) y la gran suerte de vivir 100 años (justo el doble que Carmen Amaya). La Bella Dorita era la reina de los dobles sentidos con elegancia e hizo popular la canción “fumando espero” que después interpretaría Sara Montiel. Se dice que Lluis Compays o el portero de futbol Ricardo Zamora estaban entre sus más fervientes admiradores. La Bella Dorita nació en Las Cuevas de Almanzora y vino de Almería con la primera oleada de migrantes andaluces hacia Catalunya, entorno a 1912.
En 1916 Pepe Acuaviva (de Cádiz), el gran Pichichi triunfó junto a Rafaelito Díaz (de Málaga) como tenor cómico de zarzuelas en el Teatre Còmic. El Pichichi Acuaviva se convirtió en todo un rey del Paralelo. Era un hombre divertido dentro y fuera de los escenarios. Sus vecinos del Poble Sec recordaban sus bromas en el refugio anti-bombardeos durante la Guerra Civil.
La primera noticia que se reconoce de una actuación de “tipo andaluz” (flamenco para otros autores) en Barcelona, data del 4 de abril de 1847 y tuvo lugar en la inauguración del mejor de sus teatros, el Gran Teatre del Liceu. El entonces más grande de todos los teatros de Europa, con sus más de 4.000 localidades y que había roto el monopolio en la ciudad del Teatre de la Santa Creu, vió subir a escena, entre otras piezas del programa de variedades, la obra coreográfica “La Rondeña”, con música de Josep Jurch y coreografía de Joan Campruví .
La aportación de músicos académicos catalanes en el reconocimiento y estudio de la música popular andaluza en particular y española en general fue clave para el surgimiento de la escuela Nacionalismo Musical Español. En primer lugar destacaremos al músico modernista catalán Felip Pedrell e introductor de Wagner y que se convertió en el primer musicólogo español al registrar cientos de canciones populares, y maestro de maestros, entre sus alumnos y continuadores parciales o totales de su obra, a destacar los también músicos catalanes Enric Granados, Isaac Albéniz, Lluis Millet, Enric Morera, Nicolau, Turina, Robert Gerhard, Amadeu Vives... y el gran músico andaluz Manuel de Falla.
Las relaciones musicales y humanas entre Pedrell fueron de una comprensión absoluta. Pedrell le sugirió a Falla que dejara Madrid por París para escuchar otras maneras de tocar y darse a conocer como pianista. La opinión del maestro catalán sobre su alumno andaluz rompe todos los tópicos que burdamente se han creado de los andaluces entre los catalanes: “es sumamente discreto, trabajador, estudioso como pocos, y, por variar, es un pedazo de pan” [5]. Añadir que Manuel Falla musicó a Mossen Cinto Verdaguer en su poema Atlántida y para su mejor comprensión musical estudió catalán. Otra asociación cultural interesante catalana-andaluz la tenemos en Federico García Lorca y Margarida Xirgu, quien estrenó Mariana Pineda (escenografía y vestuarios de Salvador Dalí) en el Teatro Goya de Barcelona en 1927.
Un elemento de interés de la cosmopolita Barcelona para todos los artistas andaluces que estaban de gira (y para los residentes en la ciudad) era la posibilidad de grabar discos en la discográfica Odeón o de participar en películas (recordemos que Barcelona fue pionera en la introducción en España de estudios de cine “mudo” y sonoro, además de la radio).
Este ambiente flamenco original de gitanos del Somorrostro y andaluces del barrio chino junto a la recuperación académica de la tradición musical española/ibérica por parte de muchos músicos de Barcelona atrajo a numeroso público y la simpatía internacional, especialmente de Francia (Debussy, Ravel). También desató algunas antipatías en las filas del nacionalismo cultural catalán de parte del clero (Torras i Bages) y parte de la burguesía (L’Esquetlla de la Torratxa”)[6] que no evitaron la fuerza y continuidad del arte del flamenco y lo andaluz en Cataluña. Así lo demuestra en la el exitoso concierto de Sabicas y el Niño de Vélezen un mitín del PSUC en 1937 en el Teatro-Circo Olympia.
Los gitanos “andaluces” de las barracas del Somorrostro y los gitanos “catalanes” de la calle de la Cera se encontraron con cierta frecuencia en juergas gitanas en la propia calle. La vecindad les bajaba la cena y se sumaba con sus sillas como espectadores del espontáneo espectáculo. [7] . Tenían hasta algún protector y mecenas en el Tío Alberto (Alberto Puig Palau ) a quien Serrat le dedicó en los 70’s una canción.
Las sinergias de estos encuentros musicales entre gitanos fueron fundamentales parael nacimiento de la Rumba Catalana. Podemos entender el origen de su punto aflamencado. Al cóctel musical hay que sumarle la influencia de los éxitos discográficos de los ritmos caribeños , las orquestas de baile de salones y Fiestas Mayores ( ferias) especialmente del Paralelo, y la excelente capacidad autodidacta de los gitanos de Barcelona, aptitud demostrada con creces siguiendo los ritmos hots del Jazz. Todo ello aderezado con un sustrato y tradición musical propia.
[2] Articulo publicado en Semanari el Mirador 1931 y revista Nuevo Mundo del 2 de septiembre de 1932.
[4] Jordi Pujol Baulenas Jazz En Barcelona 1920-1965, Almendra Music, Barcelona 2005
[5] Extracto de la posdata de una carta de Pedrell a Falla fechada en Barcelona el 16 de mayo de1905).
[6] http://www.tesisenxarxa.net/
[7] Conversaciones con el TioToni lider de Patriarcas de la Rumba y el palmero de las gafas de Peret.
Cartell 17/5

Talia

Mapa Paral·lel
cartell

logo
Carmona i Picasso
Picasso y el banderillero Gabriel Carmona.
Diàleg fictici de les trobades de Pablo Picasso amb Gabriel Carmona al sud de França quan anaven les quadrilles de Barcelona a “torear” i el pintor passava tot el dia amb ells.
Aquest article el dedico a les filles d’en Carmona amb qui vaig poder entrevistar.
Toni Oller Castelló
Associació Talia Olympia
Carmona
Bien, Ud se preguntará quien soy yo. Mi nombre es Gabriel Carmona y mi oficio banderillero, camarero y doble como torero de Mario Cabré. Quizás me vió en la película “Pandora y El Holandés Errante” que protagonizaron James Mason, Ava Gadner y Mario Cabré.
Picasso
¿ Toros? ¿Esos ángeles que a veces llevan cuernos? Es mi pasión hablar de toros. Pase. Pase al burladero. Desde aquí es desde donde se ve mejor la corrida.
Carmona
Tengo un Bar en el carrer Parlament 48, bueno tengo dos, el de verdad, el que se ve desde la calle, es la Peña Taurina Chamaco (Antonio Borrero) y en la trastienda un club clandestino de Jazz.... Pere Farré o Pedro Farré toca allí.... con cuatro norteamericanos, dos de ellos son los hermanos Hand. Se hacen llamar los Jack’s Brothers y fueron quienes estrenaron el Jamboree
Picasso
Antes las tertulias eran políticas y se hablaba de anarquismo, recuerdo el Café la Tranquilidad por los tumultosos altercados de la polícia contra los dirigentes obreros.... Je,je,je Curioso nombre para un café, casi siempre cerrado por orden gubernativa “la Tranquilidad”, je,jeje
Carmona
Disculpe, maestro. ¿Qué son para Ud las corridas de toros?
Pablo
Una carga simbólica: erotismo y violencia. El mito del Minotauro.
Carmona
Maestro ¿qué es eso del Minotauro?
Pablo
Mi alter ego
Carmona
¿Cómo? –-, ahora lo entiendo menos. Pensaba que Minotauro, significa un toro (y señala con la mano) pequeño
Pablo
Carmona, eres genial, je,je,je Como me haces reir
Carmona
Maestro. El genio es ud. Yo solo soy un banderillero que pasaré a la historia por haber hecho de doble de un actor y torero catalán de quien se enamoró una estrella de Hollywood … y por tener un bar donde se hablaba de toros... ah sí y por el Jazz clandestino de Jack’s. Es curioso que en la posterioridad haya sido conocido por un capítulo de Jazz de Barcelona, un libro escrito por Jordi Pujol Baulenas y dice así de mi:
“… era un pintoresco local cuyas paredes estaban repletas de los típicos carteles de corridas de toros y fotos de toreros famosos. (…) Desde la planta baja se accedía una trastienda de considerables dimensiones, en la que había instalado un pequeño escenario y que Carmona solía utilizar para organizar fiestas flamencas… Era como un teatrillo… Las noches en el Jack’s se hacían cada vez más animadas y concurridas de Barcelona hasta que Carmona empezó a recibir las quejas de algunos vecinos …. Música en vivo hasta altas horas de la madrugada. (…) A pesar de la continuada actividad jazzística que se venía desarrollando en Barcelona, tan sólo en un club, el Jack’s, se podía escuchar jazz en vivo cada noches. Una situación curiosa que tristemente contrastaba con Madrid…”
.
Price

Festes d'Estiu 2014

Xerrada

logo

Riaalto

mapa

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/10/30/pagina-2/33141118/pdf.html
Xerrada Biblioteca

Titol
El BAR CHICAGO DEL PARAL·LEL
Història i futur
“Ya no existe ni el Chicago, que estaba en el Paralelo y era un bar de la izquierda reconsagrada” Francesc González Ledesma
El bar Chicago estava situat en el número 82 de l'Avinguda Paral·lel (Marqués del Duero/Francesc Layret) just al cor del Para·lel. Potser l'edifici del Bar Chicago ha estat un dels més fotografiats d'aquesta avinguda. A banda de l'ambient de tertúlia política d'esquerres, i ser referència dels obrers en les seves lluites socials, destaca per la presència de clients que eren velles glòries de la sarsuela i en particular la del botxí de Barcelona (Nicomedes Méndez).
En el nostre bloc trobareu un testimoni de l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni que fa referència amb el personatge sinistre, o no tant, del Botxí al qual en format relat es torna a referir a La Vanguardia, Francesc Gonzalez Ledesma i de qui hem trobat forces referències als diaris de l'època com fins i tot un monòleg. Hi ha qui ha relacionat al botxi amb un venedor de cacahuets al costat del Chicago. Seria el seu fill? Ja que l’autèntic va morir al 1912.
Sorpren de Nicomedes Méndez que fou "un bon home" una mena de "verdugo de Berlanga" (probablement es va inspirar en ell i el personatge de Pepe Isbert és ell). Una altra de les coses xocants del prersonatge va ser la seva voluntat d’organitzar un especle al Paral·lel amb maniquíes de cera de l’aplicacio del “garrote vil” i la barraca portaría el nom de “El Palacio de las ejecuciones”. L’Ajuntament per sort no li va autoritzar.
Un moment històric d’aquesta cruïlla i bar el localitzem el 19 de juliol de 1936 i que corresponen a les impactants fotografíes de trinxeres entre el Bar Chicago el Molino el 1936 utilitzades per la CNT al costat de la II República i que van aturar el cop de l'exèrcit militar.
“Al llegar a la altura de la Brecha de San Pablo no pudieron superar una monumental barricada de adoquines y sacos terreros, que dibujaba un doble rectángulo, desde el quiosco sito frente a El Molino hasta el centro de la avenida del Paralelo, porque un intenso tiroteo les cerraba el paso. La tropa facciosa consiguió ocupar el sindicato de la Madera de la CNT en la calle del Rosal, y las barricadas, abandonadas por los militantes obreros porque los oficiales al mando amenazaron fusilar, allí mismo, a mujeres y niños del barrio. Los sublevados instalaron tres ametralladoras, una frente al bar La Tranquilidad (junto al Teatro Victoria), otra en el terrado del edifico colindante con El Molino, y la tercera en la barricada de la Brecha de San Pablo, que fueron empleadas a fondo contra el pueblo en armas. (…) Tras subir al terrado, los anarquistas emplazaron sus ametralladoras en la azotea del bar Chicago. (…)En este punto crucial de la ciudad los anarquistas, entre los que se encontraban Francisco Ascaso, Juan García Oliver, Antonio Ortiz y Ricardo Sanz, habían derrotado al ejército, tras más de cinco horas de lucha. (…)La Brecha de San Pablo era el primer sitio de la ciudad donde la CNT y el pueblo en armas habían derrotado, sin apreciable ayuda ajena al proletariado, la sublevación del ejército; aunque no sería la última gesta revolucionaria de aquel día en Barcelona.” Agustín Guillamón
El 1968 en el seu tancament, el periodista Manuel Tarín va escriure a La Vanguardia: “El café Chicago tenía historia en Barcelona, historia que, en este caso, quizá por excepción, no es demasiado la de la frivolidad, sino un tanto la crónica del movimiento social de la urbe. El café Chicago tuvo varios propietarios, el último Carbonell. Carbonell iba a la escuela con- migo y por lo tanto he conocido este baluarte del Paralelo; lo recuerdo con unos porches inmensos, bajo cuyas bóvedas, incluso, se celebraban sesiones cinematográficas. En el altillo se refugiaba algo que también se ha perdido: grupos de amigos formaban peñas deportivas, artísticas, o políticas, porque cuando La Tranquilidad, que era el nombre del café más revolucionario de Barcelona, ubicado al lado del Teatro Victoria, se clausuraba por orden de la autoridad gubernativa, un número crecido de clientes de la sede del anarquismo barcelonés seguían arreglando el país sobre el mármol blanco de las mesas del Chicago. … Últi-mamente todavía servía de aposento para retirados cómicos de zarzuela que se reunían en torno a uno de los patriarcas que tuvo este género en el Paralelo, Juanito Pons, antiguo empresario que podía contemplar desde cualquier escaparate del Chicago antiguos escenarios de sus triunfos. El Chicago ha bajado definitivamente sus puertas. Para que el Chicago ce- rrara y en su lugar se estableciera una sucursal bancaria se barajan mi- llones. Dícese que son cuatro millones lo que esta entidad bancaria ha pagado por ocupar uno de los escasos cafés a la antigua usanza que que- daban. Todo está en función de la época en que vivimos. Supongo que el Chicago no rentaba más allá de 3.000 o 4.000 pesetas de alquiler mensual; ahora los mismos metros cuadrados pagarán 20.000 o 25.000 pesetas…”
A nosaltres especialment ens interessa recuperar la memòria sobre aquest important punt de trobada del Paral·lel, l'inici de l'Eixample, espai que es podria convertir en el primer punt d'actuacions artístiques permanents al carrer del Paral·lel, amb un punt de llum municipal i gestió de la nostra entitat amb col·laboració amb altres.
Toni Oller Castelló
Associació Pro Teatre Talia Olympia
Chicago

Miquel Badenas: "El Café Chicago, decorat per les gorres dels obrers i el rostre moreno dels gitanos de brusa negra, a prendre un cafè acudien després de l'àpat del migdia obrers a centenars per reprendre el dur treball, tot seguit de tonificar-se amb un fort cigaló" Pàg 344. El Paral·lel. Història d'un mite
Chicago 1 obrers

Concentració d'obrers en atur forçós davant el Bar Chicago del Paral·lel de Barcelona, 1920. Si ens girem cap a la dreta veiem la foto següent
Chicago obrers 2

Edición del viernes, 10 agosto 1990, página 11
*El enfado del verdugo por Toni Orensanz (Monólogo). Se cuenta que el verdugo de Barcelona tuvo un enorme enfado porque el Ayuntamiento no le permitió tener una barraca en el Paralelo donde representar con figuras de cera sus ejecuciones a garrote vil
*Descripció coetània de com era el botxí de Barcelona
*La Vanguardia 1894 noticia publicada sobre l'execució de l'autor de l'atemptat amb dues bombes al Liceu
* Article a El Pais. A més del Chicago freqüentava altres tasques
Chicago33

Chicago

1905

1936
Veure artícle i fotos impactants de trinxeres entre el Bar Chicago el Molino el 1936 utilitzades per la CNT al costat de la II República i que van aturar el cop de l'exèrcit militar.
Reapertura Chicago

1956. Publicat a La vanguardia
La avanguadria
La Vanguardia, Edición del viernes, 29 junio 1956, página 5
Chicago

Bar Chicago 1957 Barcelona el Paral·lel

Chicago 1

Tamvies al Paral·lel: Con el paso de la tracción animal a eléctrica en1899, estas edificaciones (estació de Josepets al barri de Gràcia) dejaron de tener utilidad ya que su concepción y dimensiones no se avenían a las necesidades del nuevo sistema. Por ello la compañía construyo una nueva cochera en la Ronda de San Pablo para vehículos eléctricos y reconvirtió la antigua cuadra cochera de la línea de Circunvalación en la calle de Borrell, en Taller central para sus vehículos e instalaciones. (blog
Chicago1 bis

Bar Chicago 1957
Ruta BTV
Ramón Casas

Casas inaugura con esta obra su serie de cuadros de crónica social. Según parece, el pintor reflejó la ejecución de Aniceto Peinador, un joven de diecinueve años ajusticiado en 1893, huyendo tanto del patetismo de las escenas de género como en la retórica solemne de los cuadros de historia. Desde hacía treinta años no se había ejecutado a nadie en Barcelona por el procedimiento del garrote vil, y, en cambio, en tres años consecutivos tuvieron lugar las ejecuciones públicas de Isidor Mompart, Aniceto Peinador y Santiago Salvador, acusados los dos primeros de asesinato y el tercero del atentado del Liceo que costó la vida a veinte personas. De la expectación que produjeron estas ejecuciones entre los barceloneses dieron noticia los diarios y especialmente las fotografías de la época, que muestran a la gente amontonada alrededor del patíbulo, al lado del muro de la Prisión Vieja, que estaba situada cerca de la ronda de San Pablo La pintura de Ramón Casas titulada El garrote vil . Presó de dones Ronda Sant Pau (banda Raval) abans d'arribar al popular saló de ball "Rialto". La presó va ser enderrocada el 1936 a pic i pala per la CNT. Especial connexió hem establert amb el Bar Chicago i la Presó Vella /Presó de Dones. El botxí Nicomedes Méndez i els fets del 19 de juliol. Tot un símbol l'alliberament de les preses i especialment l'enderrocament de la presó, com en el cas de la Bastilla.
--------------------------------------------------------
El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.
Madridejos

Aquesta obra recull de forma exhaustiva tots els esdeveniments musicals d’aquest gènere i ens trasllada espacialment al “triangle” entre les Rambles i el Paral·lel a les Drassanes, al Paral·lel dels 600 metres de teatres i terrasses amb “nius d’art” i al Poble Espanyol de Montjuic. Nosaltres com Associació ja vam publicar un article divulgatiu, en aquest bloc, perquè ens va interessar molt conèixer la trajectòria artística en la formació de Carmen Amaya. També hem destacat amb escreix que tots podem gaudir d’una reflexió en la nostra retina dels balls d’aquesta “bailaora” catalana, gràcies a la pel·lícula “Los Tarantos” que va ser produïda al Paral·lel en els estudis IFI (Iquino). Ens interessa del llibre els vasos comunicants entre els artistes en general en totes les amalgames d’arts escèniques i gèneres i especialment les relacions dels músics entre ells. El cert és que l’espai geogràfic i el físic eren sovint els mateixos i el format de REVISTA DE VARIETÉS afavoria la trobada. Un espai virtual de trobada ho van ser el segell discogràfic Odeón, els estudis de cinema Orphea ... i la Ràdio. Un aspecte d’especial interès òbviament per nosaltres són totes les referències que es fan del Flamenc a l’Olympia. Intentarem recollir unes quantes: - Montse Madridejos ens ofereix amb aquest llibre dedicat a la importància del Flamenc a Barcelona, entorn als anys de l’Exposició Internacional de 1929, un brillant treball d’investigació, il·lustrat amb abundant material gràfic Actuacions de Flamenc 24/26 -1-1929 Niño de Marchena (Pepe Marchena, cantaor) Niño del Almendro, Pedro Galera 28-8-31 Vallejo, Manuel Torres 2-6-32 Lola Cabello (pàg. 175) Festival benéfico Comité Pro-Escuelas. Banda Municipal, Cómicos (10-11 y 24 nov 1934) Disputa a BellCaire d’Urgell entre ERC i la Lliga Regionalista 5-7-34 Angelillo, Guerrita , Nicho de Alcaráz 15-7-34 Pepe Marchena, La Niña de Los Peines, Pepe Pinto, Ramón Montoya. (pág 202 ver cartel y pág 214 i pág 167) 1934 Paquita Garzón bailaora en la película argentina “Dancing” 12-7-35 Pepe Pinto 31-12-34 Miguel Borrull con Lidia de Toro (VER CARTEL) página 150
gitanitos 1

gitanitos 2

Abans de ser el Saló Amaya aquest espai era un cinema (Maravilla i després Goya) i un cafè /Càdis) http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/02/la-maravilla-salon-goya-cinematograf-i.html
Memòria
Ruta cultural

Rina Celi 1

Rina Celi 2

crítica
El 1939 el Mestre Demon va reinaugurar la temporada de Jazz a l’Olympia

Història del Paral·lel Sant Antoni 3 part
Baker

Història del Paral·lel a Sant Antoni







Passeig Històric el Paral·lel a l'Eixample


Revista Sant Antoni primavera 2010



Passeig Històric al Paral·lel barri Sant Antoni
Podeu trobar totes les fotos a facebook
Maria Oller

Maria Oller 2

Yayo Jaime

METRO 1924 Fermín Oller

L'Informatiu Sant Antoni març 2014 núm 93 AAV Sant Antoni
José Torres Portillo
El meu bes-oncle fou supervivent a Mauthausen. JOSÉ TORRES PORTILLO
Toni Oller Castelló
Introducció
El meu pare m’explicava, el que li hi havia dit el seu, que l’oncle Pepe Torres va ser víctima d’un camp de concentració Nazi, on donàvem pallisses constants als interns i que en una oportunitat, un oficial de la S.S., li havia trencat d’una puntada de peu, la cama per haver agafat un tros de pa. Sort dels companys que li van salvar la vida. Les meves tietes recorden que en Pepe sempre tenia molta por, “estaba aterrorizado” al seu retorn a Barcelona l’ any 1953, gràcies al Congrés Eucarístic amb la postura favorable de l’església a la finalització de la repressió dels republicans espanyols per part dels feixistes de Franco.
Sempre he volgut cercar la traçabilitat d’aquest supervivent a qui la Història no ha tret mai de l’anonimat. Així que a la mort del meu progenitor i com a homenatge pòstum, vaig decidir seguint escrivint articles i trobar-me amb el meu ADN a la història.
Per fer aquest article he consultat moltes fonts: el Padró de Barcelona de 1924 i 1930, els arxius de Salamanca digitalitzats tant per a Deportats a Camps Nazis com per a militars de la República, i el Ministeri de Defensa de França. He establert comunicació amb AMICAL MAUTHAUSEN a Barcelona, El Memorial Democràtic, el Responsable de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil i el franquisme a la Generalitat, l’historiador de Salamanca Benito Bermejo, i el Mauthausen Memorial a Austria. També he enviat un email a l’arxiu general de la policia, sense èxit pel moment, per si hi hagués una fitxa de la policia franquista.
Com a referència bibliogràfica, necessàriament he partit de Montserrat Roig, del citat Bermejo, i una infinitat de documents de vídeo, gràfics etc.. que podem trobar fàcilment a internet.
Biografia d’un supervivent a un camp Nazi, i dues guerres.
José Torres Portillo va néixer a Alhama d’ Almèria el 13/9/1911. Arribà a Barcelona a l’edat de 7 anys. Trobem que als 12 anys està domiciliat al carrer València 61 amb 4 de les 5 germanes i ell és un dels menors, per tant depenen d’elles, entre d’altres la meva àvia Nieves. Quan tenia 19 anys vivia a Les Corts 441 (sent el “cunyat” el cap de família malgrat que 8 anys abans ho era la germana més gran, soltera i major d’edat).
El Padró de Barcelona de 1930 clarifica el lloc de naixement, ja que a tots els registres com a Deportat es menciona Barcelona com a punt de procedència o de naixement (i no pas Alhama d’Almèria), i també ens aporta llum sobre la seva professió: diu que és bronzista (metal·lista), informació clau ja que fa comprensible que fos artiller a l’exercit republicà, passant prèviament per ser milicià, probablement va ser el conductor o un auxiliar d’un carro de combat improvisat com els anomenats “TIZNAOS”.
No sabem l’any 1936 a quina columna va pertànyer, potser els seus ambient eren els mateixos que la germana del seu cunyat (el meu avi, Jaime) on la Maria Oller Jiménez, coneguda com la Chacha, pertanyia a la CNT-FAI. És cert que es va incorporar a les milícies que van anar al Front d’Aragó ja que un any més tard rebia un ascens, sense dubte un reconeixement a la seva implicació amb la defensa de la llibertat des del primer dia que la CNT-FAI va aturar el cop militar a Barcelona i va intentar fer el mateix a l’Aragó.
José Torres Portillo va arribar a ser sergent de l’exercit republicà espanyol, des del 27 d’agost de 1937, segons el Diario Oficial de Defensa de 1938 de 18 d’octubre (número 271 pàgina 243), ratificant una circular del 22 de setembre de 1937, on s’especifica que els militars relacionats procedien de les milícies.
Le Ministère de Defense de la France presenta a Jóse Torres procedent de Barcelona, reclutat el 1939 Unité Régiment de marche étranger. 5e région militaire. Bureau de recrutement Perpignan (66). Hem pensat que es tracta d’ell, encara que hi ha un error al mes de naixement, diu novembre ,en lloc del mes 9, en tot cas hi ha coincidència del dia de naixement-13- i any-1911-.
Amical Mauthausen situa com a probable que José Torres Portillo fos enquadrat a la Companyia de Treballadors Estrangers per construir la defensa de la Ligne Maginot, en concret formaria part del 12è Regiment de Marche des Volontaires Etrangers i que va ser detingut pels Nazis a la debacle de l’exercit francès (probablement) el 9 de juny de 1940 a Soissons (Aisne) al Nord Est de París, passant per un camp de presoners al front 191, La Fère (Fronstalag) i posteriorment enviat al camp de presoners de guerra (Stalag) XI A Ziegenhain o IX Ziegenheim (entre Frankfurt i Kassel) – coincideixen les 3 fonts consultades , Ministerio de Cultura, Fundació francesa citada i Amical Mauthausen amb algun petit ball de lletres i números -, traslladat al quartell de la Gestapo a Kassel 18/04/1941 i va ser deportat el 29 d’abril de 1941 a Mauthaussen amb 28 republicans, dels quals 14 moren.
Va ser l’esclau de Mauthausen número de matrícula 5054, tal com acrediten el Ministerio de Cultura, així com la Foundation pour la Memoire de la Déportation i Amical Mauthausen Barcelona. Des d’Aústria el Memorial Mauthausen ens informen que va ser transferit només arribar al temible camp de Gusen, on pràcticament tothom moria. Com la resta del seu companys republicans espanyols va ser considerat “Rotspanier“ (Un espanyo roig).
Alliberat del Camp de Concentració, el 5 de maig de 1945.
Per tant va patir 4 anys de treballs forçats amb càstigs continus, ferit i desnodrit. De 7200 espanyols internat al camp, van sobreviure uns 2000. 5000 van morir de gana i de fatiga, a banda dels càstigs. No van ser considerats presoners de guerra com els seus companys d’armes francesos, sinó gent a exterminar i per això van ser enviats morir treballant a pedreres, indústries armantístiques i fins i tot llogats a empreses privades...
Els espanyols (on hi havia un significant nombre de gent procedent de Catalunya) van ser els primers en entrar al camp i els darrers a fer-ho.
Franco, mitjançant i el seu cunyat Serrano Suñer, va demanar directament a Hitler que els republicans no fossin considerats espanyols i per aquest motiu tots van ser deportats com apàtrides, portant un triangle blau amb una “S” de Spaniers com punt d’origen (una contradicció, el que sí és rellevant és que els hi robessin la nacionalitat espanyola pel moviment nacionalista espanyol).
Els republicans espanyols confinats van crear una organització interna i clandestina, potser una de les millors per poder ser solidaris entre ells i amb d’altres nacionalitats o grups ètnics. Cada cop que moria un espanyol feien un minut de silenci, cosa que sorprenia als oficials de la S.S. Menjar, medicines eren subministrats d’amagat als més febles, Francesc Boix va poder amagar les fotos que inculparen als oficials de les SS al judici de Nuremberg.
Un cop alliberats el 1945 no sabien on anar, ja que no tenien cap país propi, així que la majoria va tornar a la França que els va allistar el 1939.
.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Fotos Toores Portillo

Fotos Torres portillo 2

fotos torres portillo 3

Mauthausen
Podeu trobar totes les fotos a fecebook



La Vanguardia 1 junio 2010
Iquino


Far West al Paral·lel
Estudis IFI cartell "Quiéreme con música"
Estudis IFI
Avui Palacio de la Salsa, ahir Salón Amaya/Estudios IFI
Plànol Saló Amaya anys 40
Reivindicant el Salón Amaya a BTV
Història dle Paral·lel a Sant Antoni 2 part
Tesi Doctoral sobre els Estudis IFI
ARTICLE sobre la rellevància del Jazz a l'Olympia i al Talia
http://teatretaliaolympia.googlepages.com/IelCharlestonvaarribaralTeatreOlympi.pdf
dilluns, 9 de gener del 2023
diumenge, 22 d’octubre del 2017
diumenge, 7 de maig del 2017
dilluns, 14 de gener del 2008
Foto Aérea Circ Olyimpia
Foto arera Circ Olympia 2
Postal Olympia
olympia

El Teatre Olympia Circ
Obra de l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi (1891-1960) el Teatre Circ Olympia, va ser construit entre 1919 i 1923 a la cruilla entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Aldana, molt a prop del Paral.lel. L'edifici era d'estructura de ferro i, per les seves grans dimensions, ben aviat va ser batejat per la ciutadania com el Liceu del Paral.lel. Disposava d'un aforament de 6.000 espectadors i permetia la programació de tot tipus d'espectacles artístics i esportius. La façana era d'estil noucentista amb elements de terracuita i estuc i destacava el seu frontó triangular amb un òcul que coronava l'edifici i li donava un aspecte clàssic i elegant.
L'interior era en aquella època el més espaiós d'Espanya amb una platea de 3.000 butaques i un pis en ferradura de preus més populars. La pista de circ era transformable en una una piscina de 300.000 litres d'aigua, la qual cosa permetia la presentació d'espectacles aquàtics.
L'Olympia va obrir portes el dia 4 de desembre de 1924 per iniciativa de l'empresari Josep Ventura Gannau. L'espectacle inaugural va incloure números musicals amb foques, cavalls ensinistrats i elefants. Obviament l'edifici incorporava quadres per allotjar els animals que eren visitables pel públic. Durant molts anys va ser el local polivalent més gran i popular de Barcelona.
El 1926 l'Olympia va ser testimoni de l'arribada del nou ball del xarleston a Barcelona amb Chocolate Kidiess. També s 'hi va presentar la primera jazz-band que va actuar a la cituat la Sam Woodings Orchestra. Des de llavors, la sala esdevingué una de les portes d'entrada del jazz a la ciutat.
Les dimensions i l'equipament escènic i estructural del teatre permetien de fer-hi grans espectacles. El 3 de maig de 1928 s'hi va estrenar Kosmópolis, presentat com una sarsuela en forma de magazine musical circenc, obra de Josep Amich "Amichatis" amb música de Joan Dotras Vila i Demon. L'obra era d'una espectacularitat inusitada i incloïa l'ús de la piscina, jocs d'aigua, un ferrocarril a escala, la projecció de fragments cinematogràfics, cavalls i efectes especials impossibles a d'altres teatres. El desembre del mateix any, l'espectacle Museum va fer servir 150 reflectors elèctrics per a unes fonts lluminoses, a més d'una plataforma escènica mòbil, llavors única a Espanya.
Pel seu gran aforament, el Teatre Circ Olympia va ser utilitzat, tant durant els temps de la Segona República com als inicis del franquisme, per acollir nombrosos mítings polítics.
Acabada la guerra la "y" grega es va tornar "i" llatina per causa de l'obsessió del nou règim en castellanitzar tots els noms. L'Obra Sindical franquista Educación y Descanso es va encarregar d'organitzar-hi concerts de jazz. Les matinals del diumenge varen presentar uns programes molt acceptables amb bones orquestres i grups de músics locals.
1944.- L'Olimpia de després de la guerra (ja amb les dues i llatines), quan s'hi projectava cinema de reestrena. A la foto es pot veure en cartell el film "Luna de Birmania".
En aquells anys de posguerra l'Olimpia va funcionar com a sala de cinema de reestrena dotada amb equips sonors d'alta fidelitat. La programació s'anunciava com de grandes reestrenos preferentes.
A l'abril de 1944, sota la direcció d'Eduard Toldrà, hi feu la seva presentació popular l'Orquestra Municipal de Barcelona, després d'haver debutat en societat al Palau de la Música només uns dies abans.
El 28 de febrer de 1947, hi tingué lloc l'últim espectacle, una representació de La bohème de Giacomo Puccini. Només un any després, el solemne edifici seria enderrocat. Segons va manifestar Sempronio, una de les raons que explicaren el seu enderroc va ser l'aprofitament del ferro de la seva estructura en uns temps en que aquest metall escasejava.
------------------------------------------------------------
Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.
..............................................................................
El Pallasso Totó
Olympia 1

Olympia 2

Façana Olympia

Façana Teatre Olympia Circ

Foto interior Circ Olympia

Article de Sebastià Gasch

Capitán Señalada

Rafael SEÑALADA
Xifre Morros a l'Olympia Circ
Teatre Circ Olympia

Paral·lel Oh

Home Canon

Baldomer Xifré

Teatre Circ Olympia Barcelona

Acte inaugural 4 desembre 1924



Primera funció de l'Olympia oberta al públic

Crítica primera funció

La bohême. Última representació 28 febrer 1947

La popula cerveseria Bohemia Ronda Sant Pau-Aldana

Agost 1944
Campionat internacional de ball de resistència Olympia 1934

Perez Rozas AHCB-AF
Article a La Vanguardia del 30 de juny de 1957, pàgina 2
30 junio 1957 La Vanguardia

PASSEIG VIRTUAL PEL PARAL.EL Talia i l'Olympia

Cruïlla Paral.lel, a la dreta surt la Ronda Sant Pau. A banda i banda del carrer Aldana es pot veure a l'esquerra el Talia i a la dreta l'Olympia. ARA US FEM UN PASSEIG VIRTUAL, baixem pel Paral·lel en el temps. Foto de Josep Dominguez Arxiu Fotogràfic Barcelona

Autor desconetu Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Soldats al Paral·lel juliol 1909

Frederic Ballell Arxiu Fotogràfic Barcelona
Jaime Oller Jiménez
El Paral·lel : el café i cine Español

11/03/1950 Joan Francés Estorch Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Quan el Talia es deia TRIANON i Picasso hi anava

Aquesta foto és d'un altre Trianon, Teatre Victoria -Pabellón Hnos Soriano
llibre exhaurit i publicat el 1945


Memòria Històrica de la recuperació per part dels veïns de les Cotxeres Borrell


11 diciembre 1924

9 diciembre

3 diciembre 1925

Revista Febrer 2011 Pàg 12-13





SALON AMAYA. Paral.lel 106-108. (1943-1949)
Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d'ambient que es vivia a l'Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll, i sabates topolino. A l'interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d'algun pollo-swing massa espavilat.
Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d'ètnia gitana, la majoria veins de l'entorn del carrer de la Cera, n'eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.
A l'abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l'Amaya. El triomf va ser per Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña Mi enemigo el doctor.
Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 1930's i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per la vista i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que requerien dels ballarins una gran preparació física i atlètica.
